Javier Muñoz, | Voluntari de IAP

Barrancabermeja (Colombia)

A la fi de novembre portava dos mesos en el projecte de IAP. Havia començat a entendre el que fem aquí, el valor del nostre treball i el que significa la nostra presència en el territori. Però sentia que el context quotidià en el qual acompanyem em mostrava només una part de Colòmbia: el treball que comporta la vida pagesa en la calor asfixiant del Magdalena Medio i les dificultats que enfronten les persones que habiten aquest territori i lluiten per la permanència en la terra.

Han passat ja uns quants mesos des d’aquest final de novembre, i ara, a principis de juliol, quan em queda poc més d’un mes per a deixar passo a altres persones que se sumin al projecte, recordo aquest acompanyament que em va fer veure una altra part de Colòmbia que fins a aquest moment no havia pogut conèixer. Una més de les que conformen aquest país, la tierrita, tan complexa i amb tantes realitats diferents.

En aquesta part que no havia descobert encara, em vaig trobar amb un grup de persones que em van mostrar una Colòmbia divertida, cultural, viva i, si es pot dir, despreocupada, en el millor sentit de la paraula. El 24 de novembre de 2023 es van complir set anys de la signatura dels Acords de Pau i a la ciutat de Medellín, més concretament en el barri de Bello Oriente, es va celebrar el Festival Barrial per la Pau.

Fins aquí estava intentant escriure un text ben fet, un article interessant, però el que realment vull dir és que vaig arribar a les activitats i em vaig emocionar en veure una comunitat celebrant. Hi havia grups de ball de joves de música urbana, gent preparant un sancocho comunal, i els nois i noies de Llavors Del Comú representant l’obra de teatre “Macario”, que havien estat assajant tota la setmana anterior. Era complicat no llevar-se l’armilla (metafòricament parlant) i barrejar-se en les activitats per a donar unes quantes puntades a una pilota i tornar a ser un nen sense més preocupacions que ficar un gol i sentir-te el rei del món.

En general, quan sortim a terreny anem en parelles, però en aquest cas, tot el que estava vivint va ser fins i tot més intens i complet en poder compartir-lo amb tres companyes més. Parlo per mi, però crec que també parlo per elles quan explico això que vivim, i l’afortunades que ens sentíem per ser allí.

Vaig tenir la sort que aquest acompanyament s’allargués i així poder trobar-me amb una altra de les realitats sorgides dels Acords de Pau. Els AETCR, antics Espais Territorials de Capacitació i Reincorporació, són llocs on antics membres de les FARC-EP es reincorporen a la vida civil a través de projectes productius que beneficien tant a aquestes persones com a la comunitat amb la qual conviuen. En aquest cas, acompanyem al AETCR La Planxa, en Anorí, que es troba en la zona rural de Antioquia.

Quan arribes allí, t’impressiona la bellesa que envolta l’espai. És innegable: muntanyes verdes que no acaben, miris on miris; capvespres amb colors que no has vist mai. Però la realitat no és només aquesta. Parlo a nivell personal, i encara que crec que és una iniciativa amb un bon propòsit, quan la gent que viu allí et relata la seva vida, t’adones que no es donen les condicions suficients per a desenvolupar un projecte vital. Així i tot, els projectes productius que es desenvolupen en la comunitat tenen un potencial molt gran i són dignes d’admirar. I no és un compliment buit: el seu projecte de confecció, en concret els seus pantalons i ronyonera, m’han acompanyat durant mesos de viarany i fang, pluja i sol, i aquí segueixen, valgui la redundància, acompanyant.

Això és només una petita part, una experiència personal dins de l’experiència que significa IAP, les persones que ho conformen i les persones que s’acompanyen, que, arribant al final de la meva estada aquí, volia compartir.