Mònica Garcia, Núria Maluquer, Javier Muñoz, Ingvild Haukeland, Lidia Portillo| Voluntàries de iap

Barrancabermeja (Colòmbia)

La defensa dels Drets Humans i la Pau amb Justícia Social es dona al voltant del món en geografies i contextos completament dispars, sota condicions diverses i canviant, en paisatges tropicals o glaçades tundres. El que té en comú aquesta tasca mundial és que la duen a terme persones i comunitats, amb diferents tipus d’implicacions, però que integren a les seves vides la causa humana de defensar la vida digna per sobre de totes les coses.

I és a Colòmbia on principalment la comunitat camperola, després d’anys de conflicte armat i abandonament estatal (el dilema de l’ou i la gallina), s’organitza i aixeca la bandera incansable de la defensa dels Drets Humans. Resistir en primera instància i construir en aquest context advers per poder romandre i viure dignament a les zones rurals tan castigades d’aquest exuberant país.

Però aquesta tasca per la defensa de la vida digna no està exempta d’interessos contraris. Precisament per frondós i ric que és el sòl colombià, en sorgeixen batalles per aconseguir i esgotar tots els recursos, per sobre de les necessitats humanes. En aquest afany, el camperolat queda desposseït de terra, llar i dignitat.

En aquest marc apareixem les persones voluntàries de IAP, que també defensem els Drets Humans i la Pau amb Justícia Social, formades en altres escenaris, però amb la mirada internacionalista ben enfocada. La pregunta que ens guia és com contribuir en un escenari convuls de violacions constants dels drets. De què ens serveix el passaport en la tasca de defensa de la vida? Com podrien estar més segures les defensores a les seves pròpies terres al costat d’un internacional? De què els serveix a les comunitats la nostra presència?

Totes les preguntes que ens puguem fer es resumeixen en la pràctica. La realitat ha estat, durant anys a Colòmbia, que l’Acompanyament Internacional a les persones i organitzacions defensores dels Drets Humans ha resultat efectiu per contribuir a la generació d’espais de seguretat i dissuasió. A això ens dediquem, a acompanyar les que defensen la vida.

L’experiència del voluntariat és complexa i exigeix d’una anàlisi constant de molts factors, també d’un cúmul de vivències personals que es sumen a un dia a dia colombià creant un “sancocho”[1] difícil d’explicar. Quan ens pregunten què fem a Colòmbia, tenim múltiples respostes. Per posar nom als ingredients, ens hem proposat una autoentrevista on ens anirem contestant una per una les preguntes que nosaltres mateixes ens fem. Així ens responem les voluntàries de IAP:

• Què és l’acompanyament internacional?

Mònica:És un mecanisme de protecció internacional en què una persona d’un altre país, generalment europeu en el cas de IAP, acompanya físicament la persona que es veu amenaçada o té coartats els seus drets en situacions de defensa dels Drets Humans en el context de conflicte. A Colòmbia, IAP porta més de 10 anys fent acompanyament internacional i consisteix en la pràctica d’anar físicament, assistir, acompanyar als espais d’assemblea, tallers, formació o diferents activitats de les organitzacions. Cal tenir en compte tots els factors de risc que travessen en les seves tasques, moltes vegades pel seu xoc amb grans interessos econòmics a nivell mundial. Així, amb la presència internacional, aportar a la seguretat de les organitzacions i persones defensores.

• Per què triar Colòmbia?

Núria: És una pregunta a la qual podríem respondre des de moltes perspectives. En el meu cas, vaig triar Colòmbia pel projecte de IAP. Com deia Mònica, el treball d’acompanyament internacional és molt rellevant en el context colombià. Aleshores, en aquest cas té molt sentit que hagi estat Colòmbia donada la seva conflictivitat històrica i actual on cobra sentit la tasca d’acompanyament, ja que les organitzacions socials que defensen els Drets Humans estan en risc constant i és una tasca que no pot deixar de existir perquè són elles qui defensen la Pau i la fi del conflicte.

• Què et motiva a ser voluntària de IAP?

Javier: Personalment, el que em va motivar té a veure principalment amb la premissa de conèixer més. Per a una persona com jo que no havia viscut a Sud Amèrica, intentar entendre la realitat en primera persona em semblava fascinant, ja que és complicat viure en tots els països que a un li agradaria conèixer en detall les singularitats. Quan he viscut en altres llocs sempre he sentit que alguns prejudicis s’esvaeixien o que podia matisar la meva comprensió d’aquell lloc concret i tenir una visió més realista. Així que tenir la possibilitat de conèixer Colòmbia des d’un projecte que em permet observar en primera persona la realitat del país, aportant de forma activa, deixant de banda la visió simplista que molts tenen des d’Espanya, compartint amb gent que ha forjat la seva història plena d’humilitat i dignitat com són les persones camperoles defensores dels Drets Humans, era una oportunitat en la qual em volia submergir. Entendre la cultura política de Colòmbia, específicament de les regions on acompanyem, els moviments socials o com afecta el conflicte en la quotidianitat de les persones, era alguna cosa que em motivava i sentia que mereixia la pena tot i saber el que deixava a Espanya.

• Què destaques del treball de les organitzacions?

Ingvild: El seu treball permanent i incansable en defensa dels Drets Humans i la vida, insistint en la necessitat que totes les persones tinguin accés als drets bàsics. Realitzen una tasca molt important per responsabilitzar l’Estat de les violacions dels Drets Humans que encara pateix, especialment la població rural, afro i indígena. Alhora, treballen en construir alternatives i idees de reformes que podrien canviar les desigualtats sistemàtiques a Colòmbia i disminuir la bretxa entre les zones rurals i urbanes del país. Amb l’actual govern compromès en la implementació de l’Acord de Pau del 2016, les organitzacions fan una tasca molt important de recollir i transmetre les necessitats en diferents espais on se’ls dona veu a comunitats rurals, pescadors artesans, pagesos que cultiven coca… per implementar els canvis necessaris per poder viure una vida digna i romandre en el seu territori. Finalment, destacar la seva tasca organitzativa a nivell local: comitès de Drets Humans, juntes d’acció comunal, normes comunitàries per a la protecció del medi ambient, cases de Drets Humans i altres estratègies d’autoprotecció… És gràcies a l’organització que han pogut romandre malgrat l’estigmatització, violència i persecució que han patit per part de l’Estat i altres grups armats i també malgrat els interessos sobre la terra per part d’empreses extractivistes. Durant anys han protegit àrees molt importants per a la biodiversitat com la Serralada de San Lucas a la regió del Magdalena Mitjà.

• Com es gestiona el privilegi en el treball de l’IAP?

Lilo: En primer lloc, aclarir que entenc el privilegi com l’avantatge que té un grup sobre altres donat per l’estructura econòmica i social. També entendre que l’acompanyament internacional s’ha estipulat com un mecanisme eficaç, però gràcies a un sistema basat en premisses racistes a nivell mundial. Així, la presència internacional dissuadeix de violacions als Drets Humans a les persones i organitzacions acompanyades i això comporta molts dilemes ètics i qüestionaments a la nostra pròpia identitat, la perpetuació del racisme… entres en una batalla de moltes idees que ja tenies prèviament, però aquí se sumen i es posen en joc. És molt important determinar dos punts per entendre com es planteja el privilegi: d’una banda, l’IAP planteja el privilegi com alguna cosa que assumim i entenem com a instrument del nostre treball d’acompanyament i, d’altra banda, treballar activament per no utilitzar aquest privilegi des del principi, central en l’organització, de no ingerència, aïllant-nos del concepte de cooperació assistencialista. Trobem, doncs, aquest plantejament amb dues vessants del privilegi que crec que és molt interessant.

• Què significa “caminar las trochas”[2]??

Núria: No només és caminar las trochas, sinó també desplaçar-nos en el cotxe de línia, arribar en l’autobús, remuntar el riu (Magdalena, Cimitarra, Ité…) en la chalupa [3] o canoa, arribar a la vereda més llunyana juntament amb les organitzacions que acompanyem. Aquests recorreguts per les zones rurals, sempre d’accés difícil, signifiquen conèixer el dia a dia i la història de moltes persones camperoles que habiten a les zones rurals de diferents regions del país, específicament del Catatumbo i el Magdalena Mitjà. Aquestes dues regions representen moltes de les realitats que es viuen en gran part de la ruralitat colombiana, on es reflecteix l’abandonament estatal històric característic d’aquestes zones. Aquest abandonament ha provocat moltes dificultats a l’hora de poder accedir a l’educació, la sanitat i l’estabilitat econòmica sense les infraestructures bàsiques per poder comercialitzar els productes del camp. Caminar las trochas també significa aprendre de les històries del conflicte i de com ha travessat cadascuna de les persones a les zones rurals. Una altra constant que una es troba a les veredes[4] són les experiències d’autogestió que s’han hagut de generar obligatòriament per poder accedir de forma comunitària a serveis que permetin una vida digna.

• Pots explicar-nos una experiència que hagi estat significativa?

Ingvild: És molt difícil triar una experiència, ja que ho veig com un procés d’aprenentatge continu d’un any on fins i tot canvies de perspectiva, no tant com una suma d’experiències aïllades. De tota manera, triaré un acompanyament que vam fer a l’ACVC-RAN en el marc d’una investigació sobre el paper de les dones camperoles líders en temes d’agroecologia i defensa del territori. En aquella ocasió, vam fer un recorregut per la zona muntanyosa del Sud de Bolívar visitant diverses dones líders a les seves finques, on ens van mostrar els seus horts, ens van explicar la seva història i el seu paper a l’organització amb les persones de la seva comunitat. Va ser una oportunitat per escoltar i aprendre d’una manera més profunda del que fem habitualment, ja que les converses es donaven en un context d’entrevista molt més tranquil que una reunió, per exemple. La part més interessant va ser que van compartir la seva visió de sembrar com un acte de resistència i de permanència al territori durant el conflicte, amb bloqueigs d’aliments, entre altres situacions. En aquest context, es van veure obligades a aprendre sobre les plantes medicinals de l’entorn, els bancs de llavors i tots els recursos possibles per subsistir de manera autosuficient, transformant aquesta obligació en una experiència de resiliència. Finalment, vam poder conèixer la seva experiència feminista i de treball de gènere, creant vincles no només a la seva comunitat directa, sinó també teixint una xarxa de comitès de dones a tota la regió del Magdalena Mitjà per plantejar els temes de gènere, poder i participació política.

• Quins aprenentatges et porta el voluntariatte ?

Lilo: Tot i que crec que l’aprenentatge és quelcom molt personal, he intentat abastar-ho i crec que, d’una banda, hi ha una part més interna que és tot el treball entorn dels privilegis: trobar un equilibri emocional, amb el qual em queda molt camí, entre la identificació a nivell personal amb les històries de les persones que acompanyem i la distància que requereix el rol d’acompanyant; el tema del desenvolupament d’habilitats interpersonals com l’observació, l’escolta activa, el respecte, la paciència, el treball en equip... cal entendre que treballem des de la col·lectivitat no només a l’organització sinó també en el sentit mateix profund del treball que acompanyem. És un constant repte de noves dinàmiques i noves eines. D’altra banda, més a nivell extern, aprendre del treball de les organitzacions colombianes que acompanyem: l’autogestió, la seva lluita diària i treball 24/7 de les seves vides, aquests són aprenentatges a nivell d’observadora. En definitiva, és una oportunitat de formació també sobre la realitat d’aquest país, el conflicte i les persones afectades i, com diu Ingvild, és un procés molt llarg, que cobra sentit precisament per aquesta constància en el temps i que la meva resposta segurament vagi canviant durant aquest projecte perquè encara em queda molt camí. Aquesta és la reflexió del meu primer mes.

• Com viviu a Barrancabermeja?

Javier: No em vull deixar portar pel calor, però començo amb això (riu). Ve amb el paquet “Barranca”, l’acabes adoptant i fins i tot et acabes identificant… fins i tot quan vas a una altra ciutat i et comenten amb cara d’espant que com pots viure a Barranca amb aquesta calor fins i tot et sents una mica orgullós de pertànyer-hi. Seguint el fil dels aprenentatges, la vida que fem a Barranca també és molt comunal, compartint des de menjars, sèries de la tele, polas (cerveses)… el més important és que en el mes que porto aquí m’he rigut molt, sento que es comparteixen els bons moments i crec que, encara més important, ens donem suport quan les coses no van tan bé o algú té un mal dia… tenim una sensibilitat especial, ens adonem, estem atentes. En resum i d’una manera més personal per a mi, Barranca és passejar pels carrers intentant no comprar empanades o pa de bono[5] a cada cantonada, creuar el carrer sense que t’atropelli una moto, llençar unes cistelles a una de les moltes pistes que hi ha a la ciutat… també escoltar vallenatos, salses i merengues a un volum “excessivament” alt – dic excessiu entre cometes perquè és un dubte que encara tinc, potser sigui el volum necessari, no ho sé – durant tot el dia, descobrir nous llocs on prendre un tinto[6], un xocolata amb formatge o una nova coca. I, sobretot, també és conviure amb els barranqueños i barranqueñas que t’expliquen la seva vida a la cua del supermercat, els projectes culturals que tenen les persones més joves en espais “alternatius” on també passem bastant temps compartint.

• Què és el que més t’agrada del dia a dia colombià?

Mònica: Crec que hi ha una mena de sentiment comunitari en el fer, que té diverses expressions en la quotidianitat. El que comentava Javier de la música alta per a mi és una d’elles, la música de la cantonada acaba entrant a casa teva i a ningú li sembla ni bé ni malament, és un fet. Així com el sancocho es cuina en una olla molt més gran del que es requereix per les quantitats que en teoria haurien de ser pels comensals que “estan contats” en aquell dinar, o el tinto que es serveix sense parar, l’aiguapanela a la qual s’agrega aigua si arriba més gent de l’esperada… la forma d’expressar comunitària a Colòmbia és molt important i es veu reflectida també en les lluites de les organitzacions, en la manera de canalitzar tots aquells anys de dolor pel conflicte armat, en els comitès de Drets Humans o a la cerca de les víctimes de desaparició forçada. La col·lectivitat que es pot veure reflectida en tots els àmbits és el que més m’agrada.

—

[1] El “sancocho” és una sopa elaborada amb carns, tubercles, verdures i condiments diversos. A Colòmbia és un plat representatiu de la cultura culinària i es cuina en olles molt grans, sobre una foguera i en comunitat. Entre els seus ingredients trobem carn de res, pollastre, gallina, porc, peix com el bocachico, yuca, plàtan madur i verd, patata, ceba, panocha, carbassa, pastanaga, coriandre, all, api, fesol, pèsol… És un plat que es cuina diàriament, però especialment en celebracions i molt especialment al terme, a l’alba, d’una bona festa

[2] La “trocha” és el camí estret o difícil que serveix per anar a un lloc. A vegades “s’obre trocha” amb una macheta a la selva per anar d’un costat a l’altre.

[3] La “chalupa” és una embarcació coberta més aviat petita (per unes 20 persones apretadetes) que serveix de transport públic al riu Magdalena entre d’altres.

[4] La “vereda” a Colòmbia és un tipus de subdivisió territorial rural, part d’un municipi. Vindria a ser el que es denomina “poble” a Espanya.

[5] El “pan de bono” és un pa fet de farina de yuca amb formatge. Sempre irresistible!

[6] El “tinto” o “tintico” és el cafè colombià negre filtrat. A tot arreu és una forma de donar la benvinguda oferir-lo i sempre hi ha un termo disponible per repetir les vegades que faci falta.